Catalunya avui. Aproximació a la realitat catalana
Voldria aportar el meu granet de sorra per a una millor comprensió dels fets partint de les meva pròpia experiència i del coneixement dels processos històrics que ens han dut fins ací,en el meu cas molt més limitats del que desitjaria. Veig per altra banda una absència de interès en aquesta direcció; es van acceptant una sèrie de realitats que ens van passant per sobre sense una mínima explicació,immersos només en l’ imminència del dia a dia. Estic convençut que tot el que succeeix respon a un pla perfectament pensat per fer front al “Problema catalán” que tractaré d’explicar des del meu modest entendre. Contràriament, no veig una estratègia mínimament coherent de les forces catalanistes per compensar l’agressió espanyola
Tota anàlisi d’uns fets qualsevulla comporta una inexactitud implícita en la mateixa singularitat de l’observador. De la mateixa manera que un paisatge observat des de dos punts diferents cobra aspectes canviants o que el mateix observat per dos subjectes diferents és percebut diferentment, un fet històric pot tenir interpretacions vàries, inclús oposades ,segons la persona que les transmet. L’aproximació més fidel a la realitat consistiria en una superposició de totes aquestes percepcions, sense oblidar tanmateix que, prescindint de interpretacions filosòfiques de més profunditat, existeix una veritat per sobre de tot , i és el nostre deure tractar d’assolir-la per tots els mitjans a l’abast, fugint de romanticismes estèrils. Òbviament, el valor d’una reflexió d’aquesta mena depèn en gran mesura de la voluntat d’arribar a descobrir aquesta veritat, molt diferent del que tindria si s’hagués plantejat des d’un punt de vista propagandístic; en aquest cas el resultat seria un vulgar pamflet. Aquesta voluntat hi és i només demano disculpes per les mancances que hi trobareu amb tota seguretat. Com he dit, estic segur que moltes persones tindran una visió de la qüestió totalment oposada. No vull menystenir aquestes persones, em mereixen tots els respectes; només els demano un mínim d’objectivitat i comprensió.
Que se consiga el efecto sin que se note el cuydado
“…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su Pais, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuydado…”
(De la “Instrucción secreta” que el Fiscal del Consejo de Castilla, don José Rodrigo Villalpando transmeté als corretgidors del Principat de Catalunya el 25 de gener de 1716).
Aquesta carta, reflecteix molt bé la política espanyola repressora a Catalunya com a conseqüència de la guerra de successió i el Tractat de Nova Planta, de fet, en constitueix un dels exemples més moderats ( per veure altres recomano www.racocatala.cat/cat1714/catalanofobia18.htm). Aquesta política, amb més o menys intensitat, s’ha practicat des d’aleshores sense interrupció,amb l’objectiu d’eliminar en el més breu espai de temps possible la consciència de nació catalana, però m’agradaria centrar-me en el període posterior a la guerra civil, principalment els temps certament tristíssims de la dictadura del General Franco, perquè els he patit directament, i perquè em semblen d’una importància cabdal per comprendre la situació en que ens trobem. Valorant la composició social del Principat en quan al fet polític, amb l’ajut dels recents resultats a les eleccions al Parlament, i també a partir de les meves pròpies observacions, perquè crec que aquesta distribució del vot no dona una imatge fidel de la nostra societat(amb una abstenció que voreja el 50%), crec que es pot afirmar que l’efecte que el fiscal Villalpando volia aconseguir, s’ha aconseguit en gran part, malauradament; tanmateix, m’agrada ser positiu i crec que encara hi ha molt a dir i la guerra no està perduda; tan de bo aquesta, la de la supervivència com a catalans la puguem guanyar .
Per a solucionar “el problema catalán” la Dictadura portà a terme un transvasament massiu de persones de les zones més deprimides d’Espanya cap a Catalunya. Aquestes masses humanes d’un nivell econòmic i cultural zero, proletariat en el sentit estricte (Proletaris a l’antiga Roma eren aquells ciutadans pobres mancats de bens, que únicament podien servir l’estat amb la seva prole), colonitzaren Catalunya, sobretot Barcelona i el seu cinturó industrial amb un doble objectiu (…sin que se note el cuydado): Per una banda l’aportació de ma d’obra barata per la potent industria catalana i un alleujament de l’atur endèmic de les zones deprimides,ensems amb la creació d’una nova base de consumidors molt poc exigents,fàcilment manipulables,despolititzats a la força, que alimentaven la pròpia industria i dintre d’aquesta l’anàrquic ram immobiliari. De fet, s’obligava aquestes persones a treballar dur per adquirir la seva pròpia vivenda en unes condicions en quasi tots els casos, indigna. Aquesta pràctica, cal dir-ho, satisfeia una part molt important de la burgesia catalana que s’enriquí en aquests temps com mai abans no ho havia fet; és bastant comprensible, dit entre cometes, que es convertís sense massa escrúpols a l’espanyolisme més ranci, renunciant a la pròpia cultura (això no els costà gaire doncs aquesta classe social no s’ha caracteritzat mai aquí per la seva il•lustració) i llengua. També s’ha de dir que després de la guerra civil molts es passaren a l’espanyol per conveniència i per por i, inclús abans, la poca preparació intel•lectual de les classes altes els feu adoptar l’espanyol com a llengua vehicular també dins l’àmbit familiar perquè pensaven que era de més bon to. Molt abans, degut al prestigi adquirit pel castellà en el segle XVII ja s’havia produït aquesta renuncia a expressar-se en català en els medis més il•lustrats, però crec que aquest fet no ha sigut determinant en el procés que estem analitzant. És molt freqüent aquest sentiment d’inferioritat, inclús de vergonya( al país valencià és molt més visible) fruit de la ignorància, en front els poderosos.Com a conseqüència tenim una burgesia, el que es coneix com a “pijos” per expressar-ho d’una manera gràfica,a Barcelona ciutat però també a les comarques, caracteritzada, molt esquemàticament pels trets següents:
Parlen espanyol. Al•lèrgia endèmica al català.
Classe mitja alta
Votants del P.P.
Seguidors de l’Espanyol
Com a tot esquema, aquest, pateix dels seus defectes. Hi ha alguns “pijos” que en determinades circumstàncies parlen el català;quan l’ambient és propici a demostrar una falsa confraternització amb el poble ras, però només com una qüestió folklòrica, o quan els interessa per raons comercials. Voldria apuntar també que l’espanyol de tots ells és d’una qualitat infumable, tot i els seus esforços, però això és una cosa comú a tots els espanyols. Jo diria que a Catalunya, els catalans convençuts que lluitem per la independència parlem l’espanyol amb més propietat i correcció que els mateixos espanyols.
No voldria que tampoc es molestessin els periquitos; n’hi ha molts de profundament catalanistes i al contrari molts culés voten el P.P. i en la seva vida parlaran català. Molts d’ells voten Convergència. Això és un esquema i s’ha de valorar com a tal.
Tornant al proletariat immigrant,les condicions imposades brutalment a la societat catalana a la postguerra, amb prohibició del català i de tot el que s’hi pogués relacionar (aquí de fet s’abandonava una part de la política proposada pel fiscal Villalpando, doncs ja no els importava que es notés “el cuydado”)impossibilitava del tot una integració d’aquestes masses a la cultura catalana; tanmateix molts ni tan sols se n’assabentaven establerts en uns guetos on ningú els parlava en català ni del fet català, on la única preocupació era la difícil supervivència Tot i així hi hagueren molt honorables excepcions, i molts d’ells lluitaren per les llibertats de les persones i del català amb molta més vehemència que els catalans de soca rel. Des d’aquí el meu elogi i el meu homenatge per la seva valentia. No obstant, el virus inoculat en l’organisme de Catalunya de forma deliberada, produí amb el temps la seva malaltia. S’aconseguia, parcialment, “el efecto” que no era altre, ho ha sigut sempre i ho és ara, que la desaparició del nostre país com a nació i la dilució de la nostra llengua fins a límits ja gairebé perillosos per a la seva subsistència. Considero un miracle que seguim vius després d’aquests 50 anys de repressió salvatge,amb la pressió afegida de les importantíssimes onades d’immigració semi analfabeta; només es pot atribuir a la tenacitat i amor per les seves coses que tenim els catalans, reconegudes de fet pel fiscal Villalpando en les seves directrius. El virus s’ha multiplicat i la malaltia ens continua afligint. Avui, molts descendents d’aquells no han adoptat el català com a llengua pròpia tot i que l’entenen i el saben parlar a diferència dels seus pares i imposen el castellà en la seva vida sempre que poden.
Contrasta aquest mètode, que es podria qualificar com de genocidi intern, amb el empleat a França. Abans de la revolució, no existia a França una consciència de nació com avui l’entenem. Si haguéssim preguntat un bretó si es sentia francès probablement hagués contestat que no sabia de què el parlàvem. Però la Revolució, tot i els seus errors, va crear un sentiment de solidaritat entre els francesos en l’assoliment de la llibertat i la justícia. També, els governs francesos han seguit una política de dispersió demogràfica , no basada en la necessitat i la misèria, sinó amb l’ajut de la potentíssima burocràcia i l’exèrcit, amb l’assignació de destinacions amb un sentit des localitzador. Així, els individus perden amb el temps els seus lligams naturals amb la terra i només els queda França com a referència. D’altra banda,a diferència de l’estat espanyol que només ofereix misèria als seus súbdits,i en el qual no s’ha produït mai cap moviment envers la llibertat o altres causes nobles, França és una país ric, que ha sabut repartir els beneficis d’aquesta riquesa d’una forma més justa i equilibrada en el territori. És doncs comprensible en certa mida que, tot hi haver-hi una repressió de les diferents sensibilitats molt més severa que a Espanya (Aquí segurament no es feu així per falta de mitjans)no hagi quedat pràcticament presència significativa de les lluites pels drets nacionals, tret del cas de Còrsega i el País Basc. A Catalunya Nord es senten catalans però també, i sense rancúnia, francesos majoritàriament.
La política espanyola des dels temps del Tractat de Nova Planta, ha provat per tots els medis d’aniquilar Catalunya; unes vegades de forma oberta i descarada com en el cas de la Guerra de successió amb el sotmetiment i la repressió brutal dels barcelonins amb la creació de La Ciutadella i l’assassinat de milers de catalans en una carnisseria sense precedents ,comparable al pitjor que s’hagi mai vist i altres de manera més subtil, sin que se note el cuidado. Aquestes dues versions de l’opressió espanyola a Catalunya s’han anat alternant al llarg del temps. Com digué el ministre franquista Fraga Iribarne : “Hay que bombardear Barcelona cada 100 años”, de manera que començant per l’estossinada que es perpetrà en la rendició de Barcelona el 1714 passàrem per etapes més benignes en les quals es mirava d’actuar amb més subtilesa per a tornar a la repressió més ferotge a la més mínima temptativa de rebel•lió. Em fa l’efecte que anem directes a una fase de virulència en la qual s’actuarà sense contemplacions; la sentència del Tribunal Constitucional en contra de la reforma de l’Estatut n’és un exemple.
Continuant amb el proletariat immigrant , aquest contingent humà ha evolucionat amb els anys. Despolititzada inicialment, per força, no per sentiment,(els individus conscients políticament ja havien estat depurats o assassinats per la dictadura. Hi han alguns historiadors que parlen efectivament d’un holocaust a la postguerra espanyola))els corresponia naturalment una ideologia d’esquerres. Tornant a l’esquema, son votants naturals d’un partit socialista, però en cap cas del P.P.,partit hereu directe del franquisme més recalcitrant. Hi ha d’haver un factor que expliqui aquesta tendència d’una part de la classe treballadora a votar contra natura. En el que es refereix a la defensa dels drets dels catalans no en saben res. La seva estada, ja llarga, entre nosaltres no els ha conduit a una assimilació, ni tan sols comprensió, del fet català, que seria inevitable en unes condicions normals, parlant d’una tercera o quarta generació. Molts d’ells es senten espanyols independentment de la qüestió social. Per altra banda han perdut la consciencia de classe social. Certament, no son proletaris en el sentit estricte, tenen cotxe i vivenda i conserven el petit casal al poble d’origen, però sí en essència; s’han convertit en un proletariat valuós més com a consumidor que com a força de treball; en aquest sentit han sigut substituïts per treballadors magribins i de l’est i ,val a dir, en aquest cas no hi podem veure un pla colonitzador de les mateixes característiques que el primer, però de fet, donades les circumstàncies, poden empitjorar encara més la situació. Tanmateix crec que aquesta segona onada, respon més a la pressió de la misèria al tercer mon, que a un pla prèviament establert amb segones intencions, com passava a la primera.
Les classes treballadores,per obra d’una educació deficient i del bombardeig constant a través dels mitjans, dominats per l’espanyolisme assimilador, com he dit, han perdut la consciència de classe, absolutament idiotitzats per l’ideari consumista fins al punt que donen al vot a qui els garanteix més “estat del benestar”. Com deia Franco:” haga como yo, no se meta en política”. No veuen cap raó per votar al partit socialista en comptes del P.P.,a part de que aquest defensa tan bé com el partit socialista, amb més virulència si cal, la idea, esperpèntica al meu entendre, d’una l’Espanya uniformitzada i “solidària”. Per altra banda, l’esquerra catalana que havia d’absorbir aquesta nova població de procedència forana sap que no ho pot fer des d’una òptica nacionalista catalana perquè, com he dit aquestes persones tenen un sentiment de pertinença a Espanya. Tampoc poden representar de forma franca l’esperit progressista perquè això implicaria la defensa dels drets i llibertats de Catalunya d’una manera massa oberta , la qual cosa els faria perdre vots en benefici inclús de la força oposada a l’extrem conservador. Així, tenim com tot una opció política com és l’esquerra diguem-ne moderada , es veu orfe de representants polítics, condicionada pel factor espanyol, ja que els fets abans apuntats impossibiliten el partit que els havia de representar per a una defensa oberta de la identitat catalana.
Tenim doncs aquests dos grups espanyolistes, la burgesia i el proletariat d’origen immigrant, que actualment representen aproximadament la meitat dels votants. Aquests dos grups, hem de ser-ne conscients, son en el fons i en la forma hostils a qualsevol canvi en el sentit d’un major reconeixement nacional i molt menys d’una opció sobiranista. L’altra meitat es reparteix entre nacionalistes catalans de variada procedència:
Independentistes de dretes i d’esquerres
Nacionalistes moderats. Entre aquests hi ha una secció important molt relacionada amb l’església catòlica.
Hi ha un factor molt important i crec que no s’hi ha parat compte suficientment. Els votants de dretes son molt disciplinats a l’hora de votar; voten tots en bloc i al mateix partit, amb la qual cosa tenen un rendiment a les eleccions que s’acosta al 100 per cent. Contràriament, a les files esquerranes i moderades,a part de les divisions endèmiques que pateixen, hi ha un grau d’abstenció molt més elevat. Uns no voten per mandra, altres no es senten identificats amb el sistema, altres per pur esnobisme no es volen embrutar les mans en unes eleccions que no fan per a ells, que no serveixen per a res; les raons son múltiples però el resultat és que moltes formacions de progrés obtenen resultats minsos mentre que la dreta s’en beneficia i va obrint forat. Després, aquestes mateixes persones que no es volen molestar el dia de les eleccions , son les que més es queixen. Demanaria a tots aquests que anessin a votar, estic segur que obtindríem uns resultats molt més satisfactoris per a Catalunya.
Com a conclusió, la política del franquisme ha donat els seus fruits però no ha aconseguit l’aniquilació total com era el seu propòsit. El miasma inoculat, ha generat una població de sentiment espanyol que difícilment lluitarà per l’emancipació catalana , ans al contrari, i representa sobre un 50 per cent del total que actua com a tampó i com a fre; hi son i els hem de respectar perquè al cap i a la fi son persones com nosaltres. Però, com totes les malalties, aquesta ha de tenir el seu tractament i la seva cura i aquesta passa per l’educació, en el camí de la llibertat i la justícia i el amor per la cultura, el respecte i les coses ben fetes, i passa per la superació d’aquesta situació d’atontiment general que abans esmentava instrumentalitzat i fomentat des dels successius governs espanyols pels medis i les televisions d’àmbit estatal.
Cal dir que passa amb les nacions com va dir Tostoi a Guerra i Pau: La situació de llibertat o opressió sota la qual viuen els diferents pobles depèn de les vicissituds de la seva història militar. Catalunya ha perdut totes les guerres.
Crec sincerament que Catalunya és i ha estat sempre un país de llibertat i justícia, de tarannà liberal i integrador amb una amor profund pel respecte, l’educació i la cultura totalment oposat, i sento dir-ho però és així, a la mentalitat autoritària fatxendosa i violenta que sempre ha caracteritzats els espanyols al llarg dels temps( només cal veure la icona emblemàtica del toro). No ens hem de deixar governar per persones que ni saben ni poden ensenyar-nos res i que actuen només en benefici d’ells a la nostra esquena. Hem de deslliurar-nos d’aquest pesat llast que ens ofega.
Finalment, caldrà estar atent a les noves onades migratòries. Mirar que ens coneguin i ens estimin i adoptin com a seves les coses del país que els ha acollit, sense renunciar als seus orígens. Només així, acollint aquests nouvinguts com es menester, podrem lluitar tots junts i aconseguir finalment la independència i la llibertat.
diumenge, 17 de juliol del 2011
Tram City
Barcelona 17 de juny de 2011
Tram City
Era de nit, plovia i feia fred; la gent corria apressadament per resguardar-se de la pluja. El meu nebot i jo tornàvem d’un torneig de futbol als ravals de la ciutat. Jo estava malcontent de mi mateix per no haver pogut demostrar la meva qualitat tècnica inqüestionable. El mister havia tingut els sants pebrots de deixar-me a la banqueta, a mi, una llegenda viva del Martinenc, tot just havia jugat els últims deu minuts de propina amb tot decidit- 3 a zero per la Muntanyenca- no obstant això, per vergonya seva encara havia de deixar algun detall de classe com aquella passada d’esperó en l’últim minut que no havia acabat en gol per culpa del totxo d’en Gratacós- i aquella vaselina amb dedicatòria que si arriba a entrar s’enfonsa el camp a part que sí, el mister mana i s’ha de donar pas al jovent, però que n’aprenguin! Aquets totxos com ara en Zaldua del Barça dels anys seixanta els haurien de penjar al mig de la Plaça Catalunya, no m’estranya gens el cas d’aquell jugador del Colo.-Colo que van assassinar ara farà deu anys en fallar un penal que els hagués donat la lliga, n’hi havia per mata’l. Bé, deixem-ho córrer, futbol és futbol, que deia aquell, i “arrieros semos y en el camino nos encontraremos”. La vigília havia tingut problemes com sempre, per trobar les botes, però, finalment, quan ja estava a la porta amb un peu alçat, disposat a comprar-ne unes a corre-cuita, surt l’Assumpció que les havia trobat entaforades en un armari al fons de tot (me cago’n la Sisqueta), unes botes noves de trinca model Santiago en daurat i vermell, una preciositat. Ens vam aixoplugar com vam poder en un portal molt espaiós i jo em vaig tirar a terra contra la paret i em vaig tapar amb dues mantes bastant llardoses que portava no se ben bé per què, talment com un indigent. Entrava i sortia gent sense parar i una senyora molt grassa gairebé se’m tira a sobre. Pari compte! li dic, Ai, perdó, estava enlluernada!. El meu nebot havia anat a veure si parava algun taxi i , en tornar, em va dir que amb aquestes pintes ningú no ens agafaria, així és que vàrem plegar les mantes el millor que vam saber i sortírem a la caça d’un taxi. Tots anaven plens amb el pilot verd encès, cosa que em va desorientar una mica perquè em pensava que el pilot verd indicava que el taxi estava lliure. Fa temps que no n’agafes cap, no? M’etziba el Nebot. Vaig callar. De totes maneres era pràcticament impossible. En un moment donat en va parar un a la vora, però gairebé en marxa va baixar el passatge i un altre grup de persones es va precipitar a l’interior obrint-se pas a cops de colze, gent de condició, vaig pensar ; Ara si que ja ho vam donar per impossible. Ens dirigírem a la parada de taxis col•lectius;hi havia una senyora de mitja edat esperant de manera que érem els segons- la qual cosa ens omplí d’esperança- però immediatament , es va formar una cua d’unes tres-centes persones mal comptades de totes les races i pelatges, carregades amb paquets i bosses de plàstic. Curiosament, s’hi mantenia un ordre germànic amb l’ajut d’una patrulla de policia a l’aguait a certa distància, regulant el bon capteniment d’aquella gernació, però, com en tota concentració humana massiva d’aquestes característiques, els nervis aparegueren aviat i es feu imprescindible la intervenció de la guàrdia, que instal•là una mena de cordada com aquelles que es posen als bancs anglesos els divendres per pagar les setmanades; tot i que en aquells moments ja érem a la parada més de cinc-cents individus la cosa quedà sota control. Arribaren dos vehicles de la policia d’un model últim generació i pràcticament sense solució de continuïtat, els taxis col•lectius, una mena de furgons de fabricació soviètica molt antics d’una estètica semblant als Ford T dels anys 20 amb capacitat per a unes 15 persones descomptant el conductor, distribuïdes en 4 fileres de seients “abrace” com dirien els anglesos,ara no recordo la paraula en català, separades del compartiment del conductor per un vidre blindat. En aquest punt, tinguérem una agra disputa amb la senyora aquella que estava davant nostre en el sentit de que ella estava davant, i hi tenia dret i que tomba , que gira. Que jo soc una persona pacífica però que no em busquin les pessigolles, que si no em toqueu el voraviu, en fi, la patuleia habitual d’aquestes histèriques, tot i que tenia raó, però vaig pensar que arribaria de sobres a la primera remesa i d’aquesta manera, guarits els escrúpols vàrem sortir disparats en sentir el xiulet del sobrecàrrec. El desori a l’interior del taxi era insuportable; alguns passatgers portaven gallines i conills i una nena d’uns 15 anys ,un gatet en un cistell de vímet que no parava de miolar; Això i la confusió de les diferents llengües i l’estretor de l’espai ens provocaren una angoixa extraordinària. En aquell moment se sentí pel megàfon que cridaven un tal senyor Oller; Penso : un enxufat que faran passar al davant, però no, el conductor s’assegué al volant i després de consultar una llibreteta on apuntà quelcom, suposo que la ruta o ves a saber què, el conductor, dic, posà el motor en marxa amb gran rebombori, i el taxi sortí esperitat sense més noticia;aquí, amb el vostre permís passo al present perquè em va bé, i perquè vull i em don la gana com digué aquell cèlebre tinent coronel d’artilleria l’any 79 a Saragossa i no diré perquè m’ho dicta la consciencia perquè seria presumpció. Bé , som a la primera fila just darrera el conductor. El taxi va carregat d’indis,gitanos, negres i ucraïnesos, a l’última renglera un jesuïta excessivament perfumat amb un cap vermell com un cranc, potser degut a la pressió demesiada del clergyman, que es mira el meu nebot més del que pertoca, ja m’enteneu… , amb el comú denominador de la seva extrema pobresa -aquestes condicions de vida tan minvades son endèmiques a Tram City, però no obstant això, la gent hi viu. No hi ha comerç, no hi ha estructures, no hi ha res, la gent s’arrossega d’un costat a l’altra en busca d’un tros de pa que tirar-se a la boca, però també hi ha vida a Tram City, la canalla juga als carrers, s’organitzen rifes i campionats- com aquest del qual hem parlat- i no tot és desgracia; Hi ha una minoria selecta empleada a l’Administració local,algunes companyies petrolieres ofereixen treball temporal a la refineria a canvi de menjar, què més vols Magdalena?....Les autoritats locals,molt ben proveïdes, es limiten a mantenir l’ordre. Qualsevol “anomalia”, és tractada adequadament a l’instant a l’establiment penitenciari a les afores on senzillament la deixen podrir. En l’aiguabarreig d’idiomes el català n’és un més i no gaire present per cert; només el parlen a l’extraradi quatre famílies provinents de Sallent i nosaltres. Les autoritats han reconegut finalment les avantatges de la globalització que tantes esperances i tanta literatura havien despertat i la gent parla el que li don la gana. Contràriament al que es podia esperar, una vegada més els fets son tossuts a demostrar-ho, i això no ha desencadenat el caos i en aquest aspecte l’ordre i l’harmonia és total, només aquesta misèria que se’ns menja, se’ns menja…..i aquest contrast ofensiu amb els excessos de l’Administració. Els taxis unipersonals son per les classes privilegiades; com deia en James Stewart no hi ha res millor que veure els poderosos gaudint dels seus privilegis i amb això ens hem d’acontentar,lloat sia Déu.
El conductor és un paquistanès de 15 anys si no menys, li comento al nebot que no crec que disposi de carnet. Des de la meva posició, observo el clatell amb un cabell fosc i oliós molt mal tallat amb escales al coll. Necessita un cop de tisora urgent(soc perruquer), ja l’hi arreglaria tota aquesta xolla i encabat, la maquineta o la navalla pels últims retocs; no he pogut aguantar mai aquelles cues al coll, quina deixadesa!(n’he vist alguns que els hi continua la cua a l’esquena però això ja és l’apoteosi del mal gust), al clatell navalla sense compromisos i línies ben marcades al zero. Al clatell paper de vidre que deia l’oncle Genís. Hem de reconèixer, però, que se’n surt prou bé amb el taxi. El vehicle és vell però el motor respon a la perfecció; a les pujades pateix una mica i el petit xofer ha de trastejar una mica amb el canvi però tira endavant tanmateix i en un tres i no rés ens plantem al carrer Aribau sense novetat a tocar del que havia estat la confiteria Mallorquina(magdalenes i ensaïmades de primeríssima qualitat). Em pregunto com sabia on anàvem aquest noi, bé, passen coses estranyes avui a Tram City.El noi baixa I ens indica que l’ajudem a encarrilar el taxi, donat que en aquest carrer es transforma en una mena de troleibús i fa baixar tot el passatge . Els homes empenyem amb totes les nostres forces fins que se sent com un soroll sec i a continuació alguna cosa que es mou dins el motor amb un soroll sord i finalment un pet i el vehicle arranca amb gran brogit. El conductor salta àgilment per la portella a l’interior del taxi en marxa i ens deixa tots a terra. Les dones i les criatures, que han presenciat l’operació amb certa preocupació respiren alleujades. Ens dirigim en comitiva- i no dic alegre comitiva com sembla que pertanyeria- cap el carrer Aribau per una amplíssima avinguda creuada per tramvies i línies de tròlei en totes direccions, de manera que és realment perillós bellugar-se; Els tramvies circulen a gran velocitat fins i tot per sobre les voreres reservades als vianants. Molts cauen atropellats al llarg del dia, sobretot gent menuda i avis. La columna de passatgers avança lentament i dificultosa a través d’aquest bosc de rodes i rails i arribem a l’altura del num. 83, un portal summament estret i obac on amb prou feines hi cap una persona i ens enfilem escales amunt per una escala dreta quasi vertical, carregats amb tota mena d’andròmines lligades de qualsevol manera. Estem tan cansats que pugem gairebé portats enlaire per la companyia frisosa d’arribar. L’escala és massa estreta i s’avança amb extrema dificultat. En alguns moments hem de salvar l’entrebanc d’unes canonades i d’una embestida de mecanotub incrustada al mig de l’ull de l’escala fins al badalot. Hem d’anar saltant per entremig. Finalment, el cap de l’expedició troba la plataforma d’un elevador industrial que obstrueix tota progressió, es passa la ma pel front amarat de suor i troba un botó vermell que en prèmer-l’ho aixeca la plataforma cosa de un metre; Així, d’aquesta faiçó tan feixuga es continua l’ascens. És el moment d’acomiadar-se.L’escala és plena de gent que intenta pujar però paradoxalment la perspectiva d’haver de refer tot el camí de baixada no em sembla gens galdosa; ans al contrari, escales avall he vist una senyoreta molt bufona, pleneta com a mi m’agraden, val a dir, i la possibilitat de passar a ran seu i haver-me de refregar contra aquest cos desitjable em sembla estimulant a més no dir, Aquestes contradiccions tenim les persones; No obstant , miro de passar el més lleuger possible i sense aprofitar-me de la situació; en el fons soc un cavaller.
Estem al carrer, sembla que el malson s’ha acabat, respiro a fons.
Tram City
Era de nit, plovia i feia fred; la gent corria apressadament per resguardar-se de la pluja. El meu nebot i jo tornàvem d’un torneig de futbol als ravals de la ciutat. Jo estava malcontent de mi mateix per no haver pogut demostrar la meva qualitat tècnica inqüestionable. El mister havia tingut els sants pebrots de deixar-me a la banqueta, a mi, una llegenda viva del Martinenc, tot just havia jugat els últims deu minuts de propina amb tot decidit- 3 a zero per la Muntanyenca- no obstant això, per vergonya seva encara havia de deixar algun detall de classe com aquella passada d’esperó en l’últim minut que no havia acabat en gol per culpa del totxo d’en Gratacós- i aquella vaselina amb dedicatòria que si arriba a entrar s’enfonsa el camp a part que sí, el mister mana i s’ha de donar pas al jovent, però que n’aprenguin! Aquets totxos com ara en Zaldua del Barça dels anys seixanta els haurien de penjar al mig de la Plaça Catalunya, no m’estranya gens el cas d’aquell jugador del Colo.-Colo que van assassinar ara farà deu anys en fallar un penal que els hagués donat la lliga, n’hi havia per mata’l. Bé, deixem-ho córrer, futbol és futbol, que deia aquell, i “arrieros semos y en el camino nos encontraremos”. La vigília havia tingut problemes com sempre, per trobar les botes, però, finalment, quan ja estava a la porta amb un peu alçat, disposat a comprar-ne unes a corre-cuita, surt l’Assumpció que les havia trobat entaforades en un armari al fons de tot (me cago’n la Sisqueta), unes botes noves de trinca model Santiago en daurat i vermell, una preciositat. Ens vam aixoplugar com vam poder en un portal molt espaiós i jo em vaig tirar a terra contra la paret i em vaig tapar amb dues mantes bastant llardoses que portava no se ben bé per què, talment com un indigent. Entrava i sortia gent sense parar i una senyora molt grassa gairebé se’m tira a sobre. Pari compte! li dic, Ai, perdó, estava enlluernada!. El meu nebot havia anat a veure si parava algun taxi i , en tornar, em va dir que amb aquestes pintes ningú no ens agafaria, així és que vàrem plegar les mantes el millor que vam saber i sortírem a la caça d’un taxi. Tots anaven plens amb el pilot verd encès, cosa que em va desorientar una mica perquè em pensava que el pilot verd indicava que el taxi estava lliure. Fa temps que no n’agafes cap, no? M’etziba el Nebot. Vaig callar. De totes maneres era pràcticament impossible. En un moment donat en va parar un a la vora, però gairebé en marxa va baixar el passatge i un altre grup de persones es va precipitar a l’interior obrint-se pas a cops de colze, gent de condició, vaig pensar ; Ara si que ja ho vam donar per impossible. Ens dirigírem a la parada de taxis col•lectius;hi havia una senyora de mitja edat esperant de manera que érem els segons- la qual cosa ens omplí d’esperança- però immediatament , es va formar una cua d’unes tres-centes persones mal comptades de totes les races i pelatges, carregades amb paquets i bosses de plàstic. Curiosament, s’hi mantenia un ordre germànic amb l’ajut d’una patrulla de policia a l’aguait a certa distància, regulant el bon capteniment d’aquella gernació, però, com en tota concentració humana massiva d’aquestes característiques, els nervis aparegueren aviat i es feu imprescindible la intervenció de la guàrdia, que instal•là una mena de cordada com aquelles que es posen als bancs anglesos els divendres per pagar les setmanades; tot i que en aquells moments ja érem a la parada més de cinc-cents individus la cosa quedà sota control. Arribaren dos vehicles de la policia d’un model últim generació i pràcticament sense solució de continuïtat, els taxis col•lectius, una mena de furgons de fabricació soviètica molt antics d’una estètica semblant als Ford T dels anys 20 amb capacitat per a unes 15 persones descomptant el conductor, distribuïdes en 4 fileres de seients “abrace” com dirien els anglesos,ara no recordo la paraula en català, separades del compartiment del conductor per un vidre blindat. En aquest punt, tinguérem una agra disputa amb la senyora aquella que estava davant nostre en el sentit de que ella estava davant, i hi tenia dret i que tomba , que gira. Que jo soc una persona pacífica però que no em busquin les pessigolles, que si no em toqueu el voraviu, en fi, la patuleia habitual d’aquestes histèriques, tot i que tenia raó, però vaig pensar que arribaria de sobres a la primera remesa i d’aquesta manera, guarits els escrúpols vàrem sortir disparats en sentir el xiulet del sobrecàrrec. El desori a l’interior del taxi era insuportable; alguns passatgers portaven gallines i conills i una nena d’uns 15 anys ,un gatet en un cistell de vímet que no parava de miolar; Això i la confusió de les diferents llengües i l’estretor de l’espai ens provocaren una angoixa extraordinària. En aquell moment se sentí pel megàfon que cridaven un tal senyor Oller; Penso : un enxufat que faran passar al davant, però no, el conductor s’assegué al volant i després de consultar una llibreteta on apuntà quelcom, suposo que la ruta o ves a saber què, el conductor, dic, posà el motor en marxa amb gran rebombori, i el taxi sortí esperitat sense més noticia;aquí, amb el vostre permís passo al present perquè em va bé, i perquè vull i em don la gana com digué aquell cèlebre tinent coronel d’artilleria l’any 79 a Saragossa i no diré perquè m’ho dicta la consciencia perquè seria presumpció. Bé , som a la primera fila just darrera el conductor. El taxi va carregat d’indis,gitanos, negres i ucraïnesos, a l’última renglera un jesuïta excessivament perfumat amb un cap vermell com un cranc, potser degut a la pressió demesiada del clergyman, que es mira el meu nebot més del que pertoca, ja m’enteneu… , amb el comú denominador de la seva extrema pobresa -aquestes condicions de vida tan minvades son endèmiques a Tram City, però no obstant això, la gent hi viu. No hi ha comerç, no hi ha estructures, no hi ha res, la gent s’arrossega d’un costat a l’altra en busca d’un tros de pa que tirar-se a la boca, però també hi ha vida a Tram City, la canalla juga als carrers, s’organitzen rifes i campionats- com aquest del qual hem parlat- i no tot és desgracia; Hi ha una minoria selecta empleada a l’Administració local,algunes companyies petrolieres ofereixen treball temporal a la refineria a canvi de menjar, què més vols Magdalena?....Les autoritats locals,molt ben proveïdes, es limiten a mantenir l’ordre. Qualsevol “anomalia”, és tractada adequadament a l’instant a l’establiment penitenciari a les afores on senzillament la deixen podrir. En l’aiguabarreig d’idiomes el català n’és un més i no gaire present per cert; només el parlen a l’extraradi quatre famílies provinents de Sallent i nosaltres. Les autoritats han reconegut finalment les avantatges de la globalització que tantes esperances i tanta literatura havien despertat i la gent parla el que li don la gana. Contràriament al que es podia esperar, una vegada més els fets son tossuts a demostrar-ho, i això no ha desencadenat el caos i en aquest aspecte l’ordre i l’harmonia és total, només aquesta misèria que se’ns menja, se’ns menja…..i aquest contrast ofensiu amb els excessos de l’Administració. Els taxis unipersonals son per les classes privilegiades; com deia en James Stewart no hi ha res millor que veure els poderosos gaudint dels seus privilegis i amb això ens hem d’acontentar,lloat sia Déu.
El conductor és un paquistanès de 15 anys si no menys, li comento al nebot que no crec que disposi de carnet. Des de la meva posició, observo el clatell amb un cabell fosc i oliós molt mal tallat amb escales al coll. Necessita un cop de tisora urgent(soc perruquer), ja l’hi arreglaria tota aquesta xolla i encabat, la maquineta o la navalla pels últims retocs; no he pogut aguantar mai aquelles cues al coll, quina deixadesa!(n’he vist alguns que els hi continua la cua a l’esquena però això ja és l’apoteosi del mal gust), al clatell navalla sense compromisos i línies ben marcades al zero. Al clatell paper de vidre que deia l’oncle Genís. Hem de reconèixer, però, que se’n surt prou bé amb el taxi. El vehicle és vell però el motor respon a la perfecció; a les pujades pateix una mica i el petit xofer ha de trastejar una mica amb el canvi però tira endavant tanmateix i en un tres i no rés ens plantem al carrer Aribau sense novetat a tocar del que havia estat la confiteria Mallorquina(magdalenes i ensaïmades de primeríssima qualitat). Em pregunto com sabia on anàvem aquest noi, bé, passen coses estranyes avui a Tram City.El noi baixa I ens indica que l’ajudem a encarrilar el taxi, donat que en aquest carrer es transforma en una mena de troleibús i fa baixar tot el passatge . Els homes empenyem amb totes les nostres forces fins que se sent com un soroll sec i a continuació alguna cosa que es mou dins el motor amb un soroll sord i finalment un pet i el vehicle arranca amb gran brogit. El conductor salta àgilment per la portella a l’interior del taxi en marxa i ens deixa tots a terra. Les dones i les criatures, que han presenciat l’operació amb certa preocupació respiren alleujades. Ens dirigim en comitiva- i no dic alegre comitiva com sembla que pertanyeria- cap el carrer Aribau per una amplíssima avinguda creuada per tramvies i línies de tròlei en totes direccions, de manera que és realment perillós bellugar-se; Els tramvies circulen a gran velocitat fins i tot per sobre les voreres reservades als vianants. Molts cauen atropellats al llarg del dia, sobretot gent menuda i avis. La columna de passatgers avança lentament i dificultosa a través d’aquest bosc de rodes i rails i arribem a l’altura del num. 83, un portal summament estret i obac on amb prou feines hi cap una persona i ens enfilem escales amunt per una escala dreta quasi vertical, carregats amb tota mena d’andròmines lligades de qualsevol manera. Estem tan cansats que pugem gairebé portats enlaire per la companyia frisosa d’arribar. L’escala és massa estreta i s’avança amb extrema dificultat. En alguns moments hem de salvar l’entrebanc d’unes canonades i d’una embestida de mecanotub incrustada al mig de l’ull de l’escala fins al badalot. Hem d’anar saltant per entremig. Finalment, el cap de l’expedició troba la plataforma d’un elevador industrial que obstrueix tota progressió, es passa la ma pel front amarat de suor i troba un botó vermell que en prèmer-l’ho aixeca la plataforma cosa de un metre; Així, d’aquesta faiçó tan feixuga es continua l’ascens. És el moment d’acomiadar-se.L’escala és plena de gent que intenta pujar però paradoxalment la perspectiva d’haver de refer tot el camí de baixada no em sembla gens galdosa; ans al contrari, escales avall he vist una senyoreta molt bufona, pleneta com a mi m’agraden, val a dir, i la possibilitat de passar a ran seu i haver-me de refregar contra aquest cos desitjable em sembla estimulant a més no dir, Aquestes contradiccions tenim les persones; No obstant , miro de passar el més lleuger possible i sense aprofitar-me de la situació; en el fons soc un cavaller.
Estem al carrer, sembla que el malson s’ha acabat, respiro a fons.
dilluns, 13 d’abril del 2009
El cel
Ràpidament hi hagué consell de notables, i , amb la celeritat que ens caracteritza, decidiren de posar fil a l'agulla; Es construiria una xarxa parabòlica que cobrís tot el poble. Algunes velles, fent valer l'experiència que atorguen els anys, aconsellaren de fer-la de pedra picada, i així mateix fou fet. No faltà l'oposició dels de sempre, no cal que els esmentem perquè tots sabem qui son i com les gasten. Deien que ens en enpenediríem, ai carallots!. Però nosaltres, pedra sobre pedra, en quinze dies amb les seves nits la tinguérem llesta. S'acostava el dia i no res feia pensar que efectivament ens anava a venir el cel a sobre. Tanmateix, cap al vespre el dia es posà rúfol i una estranya llum crepuscular ho tenyí tot de vermell. En aquell moment vaig pensar: Ja he viscut massa, més enllà del que em pertoca. Al matí ens llevàrem amb el cor ple de foscos presagis; a l'altra banda de l'Atlàntic, la marmota Phil es despertava lentament dels seu somni hivernal i sortia del cau a la llum del dia; Hi hagué ombra com havia pronosticat la Poli, i en aquell precís instant el cel ens caigué a sobre amb gran rebombori. “El mon va a mal borràs “ vaig pensar sense deixar Les Gralles, concretament la part que en diuen “La Crida”- una mena de “Agony Column” on es troben companyies de tota mena. Els de sempre, que ja s'estaven esmolant les urpes, hagueren de rendir-se davant l'evidència i ho atribuïren a bruixeria ,ells, que ens tractaven de ignorants!.
Del sol no en vam veure ni un bocí, devia caure lluny del poble, però de la lluna en tinguérem bona remesa; Ens havia caigut just al mig. Alguns trossets de lluna es quedaren atrapats a la coberta, i passats els primers moments d'esglai i estupefacció -l'explosió fou considerable- un grapat de valents sortiren a l'exterior a fer recapte. Quina no fou la nostra sorpresa quan descobrírem que la lluna era de formatge!. Així doncs, aquelles historietes tan divertides d'en Wallace i Gromit, on apareixien esquiant a la lluna entre cràters de formatge- concretament de la classe Wensleydale- no eren cap fantasia, ho podíem veure amb els ulls i olorar amb el nas;pel meu gust, s'ha de dir, una mica fort.
I per acabar dos coses, encara que no tenen res a veure amb tot això, una a tall de consell i l'altra
perquè m'ha vingut ara a la memòria i, a més, en anglès.
La primera: No us creieu allò que surt als diaris; gairebé tot és mentida. Quan us sentiu tristos i sols, penseu que en algun lloc hi ha un nen o una nena que us estimen de veritat,
la segona:
To die, to sleep. To sleep...
Tis a consumation devoutly to be wished
dissabte, 14 de març del 2009
Diari de'n Ambròs Roig
Diari de’n Ambròs Roig
divendres 35 d’octubre de 30.054(vespres)
Aquesta nit, remenant uns papers provinents de la provincia de l’Issuri he descobert el que sembla una publicació periódica en català rústic data 2008 encapçalada pel següent titular: “ a fe de Déu que us he de pelar a tots”.El document consta de diverses pàgines numerades amb informacions i serveis d’índole diversa, des de xeringues, rentadores, pipes, cigars i tauletes de nit. No he pogut desentranyar el sentit de l’encapçalament. Si més no, lliga amb les últimes averiguacions en el sentit que la memòria dels esdeveniments que conformen la realitat quotidiana i que avui guardem curosament, en aquells temps remots es perdien amb la mort de cada individu, i només s’en conservava un pàl.lid reflex en documents com ara aquest de tipus periòdic, molt incomplet.
El gran Computador no començà a magatzemar la memòria colectiva fins al 5024 , i l’individual fins al 6789, post arribada del Messies . Les primeres memòries, ofertes a tothom que ho vulgui ( les restriccions no començen fins a 5 generacions anteriors a la nostra per salvaguard de l’intimitat) son documents que expliquen les veritats locals d’una forma molt resumida. Hi ha l’episodi conegut de l’inauguració d’una Plaça al municipi de Ràbia on sembla que algú portava una mena de diari. El fragment, conservat en molt males condicions reads as follows “…. i ara l’ilustre senyor alcalde es disposa a descubrir la placa del que serà la plaça de l’onze de setembre”,desprès se sent una conversa molt confusament on es parla de la compra d’una finca i d’algú “ que está rabiando por comprar”.L’autor del document és Jaume Civil i a part d’aquest en feu uns deumil sobre el mateix, sempre amb un fons musical molt característic a base de violins i trompetes.El propi autor hi posa una veu monòtona i trista.
Actualment les memòries individuals visuals i sonores, les olors, els pensaments i els sentiments enregistrats perfectament en les nostres petites cèl.lules grises, un cop morts passen, com tots sabem, directament al gran ordinador i constitueixen la memoria viva de la realitat . Els pensaments ocults, l.lògicament, queden bloquejats cinc generacions Esgarrifa pensar l’infinitat de detalls històrics que s’han perdut per sempre, pensaments, perspectives,olors colors. Quanta bellesa ha quedat oblidada per sempre més! ; tanmateix, quants sofriments no ens hem estalviat al no poder-ne ser testimonis, perquè hem de pensar que abans de l’arribada del Messies – Deu ens el conservi eternament- el patiment de l’humanitat era gran.El gran computador acumula els arxius visuals de milions d’éssers en episodis de trenta segons, amb seccions diferenciades per l’estat de somni i vigília. Cada arxiu porta adjunt un altre amb olors i sabors relacionats i els pensaments corresponents, en un xip amb terminal endollable.La banda sonora va en mòdul separat estereofònic. Atenció: cal desconectar la pròpia memòria abans d’endollar-se’n una d’aliena perquè es podrien produir interferències i, en el pitjor cas, un canvi de personalitat irreversible.
Dissabte 36 matines
Avui m’he llevat amb maldecap. El doctor Pill m’ha receptat la lectura de Nemo in Slumberland i m’he adormit inmediatament.Al despertar, el maldecap havia desaparegut
però m’ha quedat un regust amarg a la boca.
Diumenge 37 vespres
Acabo la composició d’una fuga per a tres veus amb una quarta en alguns passatges. Comença en La menor però a partir del compàs 12 passa a Re menor mitjançant una imperceptible transició de dos compassos que m’ha sorprès a mi mateix.En aquest punt, la línia melòdica em portava cap a un cul de sac que no he sabut resoldre de cap manera i finalment he decidit tancar totes les línies i reprendre el tema inicial al compàs 41amb lleugeres variacions . Acabo molt dignament amb una ferma cadència clàssica, sense complicar-me.
He triat el format de dos pianos perquè s’estableixi un diàleg a l’estil típicament barroc, amb repetició de temes alternativament . La idea és provocar una mena de contrast entre els dos futurs intèrprets( és sabut que la mateixa frasse interpretada per dos persones sona completament diferent). Expressament no he posat cap indicació dinàmica però la idea és jugar amb les alternances forte-piano. He pensat en una repetició de la fuga amb intercanvi de veus i fornida a la manera barroca però ho deixo a criteri dels intèrprets.
Finalment ho he provat amb la meva filla Liuda i el resultat m’ha plagut enormement.
divendres 35 d’octubre de 30.054(vespres)
Aquesta nit, remenant uns papers provinents de la provincia de l’Issuri he descobert el que sembla una publicació periódica en català rústic data 2008 encapçalada pel següent titular: “ a fe de Déu que us he de pelar a tots”.El document consta de diverses pàgines numerades amb informacions i serveis d’índole diversa, des de xeringues, rentadores, pipes, cigars i tauletes de nit. No he pogut desentranyar el sentit de l’encapçalament. Si més no, lliga amb les últimes averiguacions en el sentit que la memòria dels esdeveniments que conformen la realitat quotidiana i que avui guardem curosament, en aquells temps remots es perdien amb la mort de cada individu, i només s’en conservava un pàl.lid reflex en documents com ara aquest de tipus periòdic, molt incomplet.
El gran Computador no començà a magatzemar la memòria colectiva fins al 5024 , i l’individual fins al 6789, post arribada del Messies . Les primeres memòries, ofertes a tothom que ho vulgui ( les restriccions no començen fins a 5 generacions anteriors a la nostra per salvaguard de l’intimitat) son documents que expliquen les veritats locals d’una forma molt resumida. Hi ha l’episodi conegut de l’inauguració d’una Plaça al municipi de Ràbia on sembla que algú portava una mena de diari. El fragment, conservat en molt males condicions reads as follows “…. i ara l’ilustre senyor alcalde es disposa a descubrir la placa del que serà la plaça de l’onze de setembre”,desprès se sent una conversa molt confusament on es parla de la compra d’una finca i d’algú “ que está rabiando por comprar”.L’autor del document és Jaume Civil i a part d’aquest en feu uns deumil sobre el mateix, sempre amb un fons musical molt característic a base de violins i trompetes.El propi autor hi posa una veu monòtona i trista.
Actualment les memòries individuals visuals i sonores, les olors, els pensaments i els sentiments enregistrats perfectament en les nostres petites cèl.lules grises, un cop morts passen, com tots sabem, directament al gran ordinador i constitueixen la memoria viva de la realitat . Els pensaments ocults, l.lògicament, queden bloquejats cinc generacions Esgarrifa pensar l’infinitat de detalls històrics que s’han perdut per sempre, pensaments, perspectives,olors colors. Quanta bellesa ha quedat oblidada per sempre més! ; tanmateix, quants sofriments no ens hem estalviat al no poder-ne ser testimonis, perquè hem de pensar que abans de l’arribada del Messies – Deu ens el conservi eternament- el patiment de l’humanitat era gran.El gran computador acumula els arxius visuals de milions d’éssers en episodis de trenta segons, amb seccions diferenciades per l’estat de somni i vigília. Cada arxiu porta adjunt un altre amb olors i sabors relacionats i els pensaments corresponents, en un xip amb terminal endollable.La banda sonora va en mòdul separat estereofònic. Atenció: cal desconectar la pròpia memòria abans d’endollar-se’n una d’aliena perquè es podrien produir interferències i, en el pitjor cas, un canvi de personalitat irreversible.
Dissabte 36 matines
Avui m’he llevat amb maldecap. El doctor Pill m’ha receptat la lectura de Nemo in Slumberland i m’he adormit inmediatament.Al despertar, el maldecap havia desaparegut
però m’ha quedat un regust amarg a la boca.
Diumenge 37 vespres
Acabo la composició d’una fuga per a tres veus amb una quarta en alguns passatges. Comença en La menor però a partir del compàs 12 passa a Re menor mitjançant una imperceptible transició de dos compassos que m’ha sorprès a mi mateix.En aquest punt, la línia melòdica em portava cap a un cul de sac que no he sabut resoldre de cap manera i finalment he decidit tancar totes les línies i reprendre el tema inicial al compàs 41amb lleugeres variacions . Acabo molt dignament amb una ferma cadència clàssica, sense complicar-me.
He triat el format de dos pianos perquè s’estableixi un diàleg a l’estil típicament barroc, amb repetició de temes alternativament . La idea és provocar una mena de contrast entre els dos futurs intèrprets( és sabut que la mateixa frasse interpretada per dos persones sona completament diferent). Expressament no he posat cap indicació dinàmica però la idea és jugar amb les alternances forte-piano. He pensat en una repetició de la fuga amb intercanvi de veus i fornida a la manera barroca però ho deixo a criteri dels intèrprets.
Finalment ho he provat amb la meva filla Liuda i el resultat m’ha plagut enormement.
dilluns, 26 de gener del 2009
Carta per a la Liuda
Estimada Liuda, jo no soc poeta, em costa transmetre les meves emocions, però hi ha coses a la vides que no es poden oblidar. Els dies de finals de setembre a Salou, quan tots els estiuejants havien marxat i el poble quedava vuit i desamparat, aquell vent huracanat que ho escombrava tot, el desert habitat de la platja, una mica desgavellat, unes hamaques apilades en un racó cobertes amb una lona trencada , una cadira plegable mig trencada,tot allò que no es pot expicar amb paraules però constitueix l’essència de les coses. Ara al pensar en aquells dies feliços, m’envaeix una nostàlgia inmensa, una tristor al pensar en els temps viscuts que no tornaran.Ja ho sé, no dic res de nou El mon era més bonic aleshores, més injust si tu vols, però més bonic definitivament. Es respirava el mar . Et senties pròxim a la natura, integrat en ella. El temps passava naturalment sense massa preocupacions. Jo no sé si els infants d’avui gaudiran en el seu futur personal i intransferible d’uns records d’aquesta mena, donades les barbaritats comeses pels promotors inmobiliaris. Segurament no gaudiran d’unes platges tan salvatges, d’aquells temporals de setembre que tot s’ho emportaven, quan la platja s’omplia d’algues i el mar escopia sobre la sorra els materials d’incerts naufragis, d’aquelles onades gegantines que venien de tres en tres amb uns intervals misteriosos i precisos seguint unes lleis desconegudes. L’aigua es retirava mar endins deixant un rastre d’algues i petxines, desprès envaia la sorra i arribava fins a l’asfalt del passeig de les palmeres, aquelles palmeres rabassudes i ufanoses carregades de dàtils que s’arrengleraven tot al llarg del passeig. Les últimes, a la part de dalt, acabadades de plantar, ja presentaven en pocs anys una estructura sana, una voluntat de crèixer i volar. Algun llenguadet mort quedava finalment com a testimoni del desastre quan les aigües tornaven al seu llit habitual. La força de la natura es manifestava en el vent, en el sol i en l’aire net i salabrós i jo amb el meu trajo de bany nou de trinca a l’última moda, amb el seu cinturonet blanc, saltava davant les onades inconscient del perill. Els infants d’ara, Liuda, no gaudireu d’aquestes maravelles, però tindreu segur altres records igualment preciosos. No patireu les misèries d’una dictadura, els paranys i mesquineses de l’educació nacional-catòlica, la humiliació d’haver d’aprendre a llegir en una llengua estranya, d’haver de sentir els agressors , sufrir llurs imposicions absurdes i vulgars, retrògrades, bàrbares.No haureu de viure, espero, en l’imperi de l’abús i la ignorància . Nosaltres, Liuda, ho hem hagut de patir i mal que ens pesi, ens pesa com una llosa tot aquest sens-sentit. Vosaltres, Liuda, no us deixeu enredar.
Estimada Liuda, jo no soc poeta, em costa transmetre les meves emocions, però hi ha coses a la vides que no es poden oblidar. Els dies de finals de setembre a Salou, quan tots els estiuejants havien marxat i el poble quedava vuit i desamparat, aquell vent huracanat que ho escombrava tot, el desert habitat de la platja, una mica desgavellat, unes hamaques apilades en un racó cobertes amb una lona trencada , una cadira plegable mig trencada,tot allò que no es pot expicar amb paraules però constitueix l’essència de les coses. Ara al pensar en aquells dies feliços, m’envaeix una nostàlgia inmensa, una tristor al pensar en els temps viscuts que no tornaran.Ja ho sé, no dic res de nou El mon era més bonic aleshores, més injust si tu vols, però més bonic definitivament. Es respirava el mar . Et senties pròxim a la natura, integrat en ella. El temps passava naturalment sense massa preocupacions. Jo no sé si els infants d’avui gaudiran en el seu futur personal i intransferible d’uns records d’aquesta mena, donades les barbaritats comeses pels promotors inmobiliaris. Segurament no gaudiran d’unes platges tan salvatges, d’aquells temporals de setembre que tot s’ho emportaven, quan la platja s’omplia d’algues i el mar escopia sobre la sorra els materials d’incerts naufragis, d’aquelles onades gegantines que venien de tres en tres amb uns intervals misteriosos i precisos seguint unes lleis desconegudes. L’aigua es retirava mar endins deixant un rastre d’algues i petxines, desprès envaia la sorra i arribava fins a l’asfalt del passeig de les palmeres, aquelles palmeres rabassudes i ufanoses carregades de dàtils que s’arrengleraven tot al llarg del passeig. Les últimes, a la part de dalt, acabadades de plantar, ja presentaven en pocs anys una estructura sana, una voluntat de crèixer i volar. Algun llenguadet mort quedava finalment com a testimoni del desastre quan les aigües tornaven al seu llit habitual. La força de la natura es manifestava en el vent, en el sol i en l’aire net i salabrós i jo amb el meu trajo de bany nou de trinca a l’última moda, amb el seu cinturonet blanc, saltava davant les onades inconscient del perill. Els infants d’ara, Liuda, no gaudireu d’aquestes maravelles, però tindreu segur altres records igualment preciosos. No patireu les misèries d’una dictadura, els paranys i mesquineses de l’educació nacional-catòlica, la humiliació d’haver d’aprendre a llegir en una llengua estranya, d’haver de sentir els agressors , sufrir llurs imposicions absurdes i vulgars, retrògrades, bàrbares.No haureu de viure, espero, en l’imperi de l’abús i la ignorància . Nosaltres, Liuda, ho hem hagut de patir i mal que ens pesi, ens pesa com una llosa tot aquest sens-sentit. Vosaltres, Liuda, no us deixeu enredar.
dilluns, 29 de desembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
